L'arbre de Nadal



.
Des de temps immemorials els avets s’han volgut tenir prop o dins de casa per foragitar bruixes, fantasmes i dimonis. 

Des d’aleshores les més de dues-centes mil agulles que pot tenir un arbre mitjà s’han anat omplint d’ornaments que semblen voler ajudar a l’arbre a mantenir durant l’hivern la seva fertilitat. 

Des del segle XVI s’hi pengen espelmes i dolços; des del XVII papers de colors i pomes; des del segle XVIII les boles de vidre que van començar a fer els bufadors de vidre de Bohèmia; i des del segle XIX, concretament des de 1882, les bombetes elèctriques (força perilloses al principi pels incendis que podien provocar). 

A Catalunya la costum va arribar a finals del segle XIX i, si consultem l’hemeroteca de La Vanguardia, trobem que la primera notícia de l’arbre de Nadal és de 1882 i diu: “Siguiendo una costumbre tradicional en Austria e Inglaterra, Su Majestad el rey ha regalado a la princesa de Asturias el árbol de Navidad.” 

Més antiga encara és la tradició del tió de Nadal que, en definitiva, té el mateix origen simbòlic que l’avet. És una part de la natura que posem dins de casa tant per protegir-la com per recordar que durant l’hivern la natura pot seguir sent fèrtil.  

Així, per protegir i decorar les nostres llars aquest Nadal només cal posar-hi un tió que mengi força i algun arbre de fulla perenne ben adornat, ja sigui un avet, un xiprer, una olivera o una araucària. I si volem llegir un conte durant alguna nit d’aquest hivern res millor que “L’arbre de Nadal” de Hans Christian Andersen que comença dient: “En el bosc creixia un avet petit, molt bufó…”